Hipocorístics catalans: Pep, Txell, Biel i companyia

Un hipocorístic és la forma afectuosa i familiar d’un nom: Pep per Josep, Txell per Meritxell, Biel per Gabriel. A casa i entre amics, molts nadons acabaran dient-se així, i per això val la pena pensar-hi quan trieu el nom.

El català escurça pel davant

La manera tradicional d’escurçar un nom en català és treure’n el començament i quedar-se amb el final: Meritxell fa Txell, Isabel fa Bel, Sebastià fa Tià, Montserrat fa Rat o Tat. Els lingüistes en diuen afèresi.

Més de tant en tant, es treu un tros del mig: Magdalena fa Malena. I en alguns parlars, sobretot els valencians, quan el nom queda en una sola síl·laba s’hi afegeix una o: Joaquim fa Ximo, Salvador fa Voro i Vicent fa Cento.

Altres vegades l’hipocorístic és un diminutiu (Maria fa Mariona, Carme fa Carmina), o una forma que ha canviat tant que costa reconèixer-la, com Josep, que fa Pep, Bep o Jep.

I el castellà, pel darrere

El castellà fa al revés: es queda amb el començament del nom. Per això en castellà Rafael és Rafa i en català, Fel; Francisco és Fran i Francesc, Cesc. Formes com Àlex, Montse o Magda s’han fet molt habituals per influència del castellà, però no són les tradicionals catalanes.

No és cap norma que s’hagi de seguir, és clar: cada família diu els noms com vol. Però si voleu un nom ben català, potser us agradarà saber com en diria l’àvia.

Hipocorístics que ara són noms

Molts hipocorístics s’han acabat posant com a nom propi, i alguns són dels més populars a Catalunya: Laia (d’Eulàlia), Jan (de Joan), Biel (de Gabriel), Txell (de Meritxell) o Bet (d’Elisabet).

La llista

Aquests són els hipocorístics catalans més coneguts. Els noms amb enllaç tenen fitxa a Bebènom.

Fonts: Viquipèdia, «Hipocorístic», que recull els exemples de la Gran Enciclopèdia Catalana, de Núria Puyuelo («De rats i tats», El Punt Avui, 2014) i de Jordi Badia («La Rat, en Vador i els hipocorístics», Núvol, 2015).